Massa ràpid per mirar amb tendresa

Vivim en l’era de l’opinió immediata, de la frase curta i del judici ràpid. I com més soroll fa, millor. “Tothom té dret a opinar”, ens diuen, com si aquest fos l’únic requisit per justificar qualsevol afirmació. Però opinar no és gratis. No ho hauria de ser. Opinar, com estimar o cuidar, és un acte polític. I, per tant, té conseqüències.

Darrere cada opinió hi ha un impacte: pot dignificar o pot fer mal, pot construir o pot destruir. I això, sovint, ho oblidem.

És cert que la llibertat d’expressió és fonamental en qualsevol societat democràtica. Però també ho és la responsabilitat sobre allò que diem. I aquí hi ha una frontera que convé traçar: no és el mateix expressar una crítica fonamentada que atacar des del prejudici, el desconeixement o la voluntat de ridiculitzar.

Hi ha coses que s’han de condemnar, per descomptat. El racisme, el masclisme, la corrupció, la violència. No es tracta de relativitzar ni de fer equilibris falsos. Es tracta de saber distingir entre denunciar amb fonament i jutjar per inèrcia, sense voler entendre res. Una societat madura no és la que ho tolera tot, sinó la que aprèn a dir “això no” amb sentit i a construir des del respecte.

I no ho dic en abstracte. A Ciutadella ho hem vist amb massa cruesa. El que va passar fa uns anys per Sant Joan —i el que ha tornat a passar enguany— no és només conflicte. És una explosió de violència verbal i simbòlica, amplificada i accelerada per xarxes, grups de WhatsApp i prejudicis antics. La gent no es preocupa de contrastar informacions, no espera matisos, no vol context: només escup. I quan escupen, no pensen en qui rep. I sovint, el que reben són persones, no idees.

Hi ha qui, amb plena consciència, ha decidit dir mitges veritats, escampar falsedats i jugar amb el malestar de la gent. Tot, en benefici propi i amb una deslleialtat que hauria de fer vergonya. No per defensar una idea —cosa legítima—, sinó per escalfar l’ambient, dividir i desgastar.

Jo mateixa ho he viscut. Només per proposar obrir un debat sobre la incorporació de la dona a les festes de Sant Joan, se’m va insultar públicament i en privat. Em van arribar a desitjar animalades que mai no haurien de ser tolerades en una societat democràtica. No era una crítica: era una deshumanització explícita, convertida en espectacle. I el més greu no va ser només qui ho va dir, sinó qui ho va amplificar, qui va callar davant d’això, i qui en va treure rèdit polític escalfant l’ambient amb mentides i mitges veritats. Quan s’encenen aquestes fogueres, és molt fàcil sortir-ne net si tens el micro, però molt difícil apagar-les si t’hi deixen dins.

També ens hem acostumat a menystenir la feina dels altres. Amb un comentari ràpid, una rialla cínica o una crítica sense context. Com si treballar per al bé comú fos sempre sospitós, com si l’esforç aliè posàs en qüestió la nostra pròpia inacció. Pressuposam maldat, mala intenció o un interès personal constant. Ens costa mirar amb tendresa. I així, gairebé sense adonar-nos-en, anem llevant dignitat: dignitat a qui s’aixeca aviat per netejar els carrers, a qui gestiona serveis públics enmig del caos, a qui sosté una oficina, un hospital o una escola amb un somriure que ningú veu.

És curiós com demanam empatia quan fallam. Esperam que els altres entenguin la nostra intenció, el nostre context, el nostre cansament. Però després, ens costa moltíssim reconèixer la humanitat de l’altre. I aquest altre també té una motxilla. També calla més del que expressa. També intenta sobreviure dins un sistema que sovint l’ofega.

Però hi ha esperança. Hi ha formes de trencar aquest cercle de duresa i sospita. La bondat —la de veritat, la que no necessita escenari ni aplaudiments— pot ser profundament transformadora. I també l’humor —quan no és burla, sinó lúcida tendresa— pot desactivar el cinisme i netejar la mirada amb què enfocam els altres. Potser tot comença, justament, aquí: a reaprendre a mirar amb tendresa.

Opinar no hauria de ser un esport. Hauria de ser un exercici de responsabilitat i empatia. De saber quan una crítica és necessària, i quan només respon a les nostres pròpies ombres. De tenir la valentia de dir quan una cosa està malament, però també la humilitat de reconèixer quan no tenim tota la informació.

Al final, la pregunta no és només si tenim dret a opinar. La pregunta és: què estam fent amb aquest dret? Estam construint una societat més justa o estam alimentant el cinisme col·lectiu? Estam aixecant veus silenciades o estam escopint des de dalt d’un talaiot de supèrbia, pensant que ho veim tot quan en realitat només veim el que volem veure?

Potser la llibertat no consisteix només a poder parlar, sinó a saber callar quan toca, escoltar quan costa i mirar l’altre com algú que, com tu, només vol ser entès.